El Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC) celebra una taula rodona per analitzar les dificultats, les amenaces, els reptes i les oportunitats del sector, amb la participació de Manel López-Béjar, Pere Mercader, Mireia Sabaté, Carme Muntané i Judit Vives Puente, dins dels «Esmorzars del Consell».

Sous baixos. La falta de reconeixement de la professió. La fuga del talent. El burnout. Són alguns dels reptes a què fan front els veterinaris de les clíniques de petits animals, que és on treballen el 60% dels veterinaris en actiu a Espanya (AMVAC i AEDPAC, 2023). Al mateix temps, el sector viu en un context més favorable que mai: mai fins ara hi havia hagut tants animals de companyia a les llars catalanes. Les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats del sector clínic veterinari van protagonitzar una nova edició dels «Esmorzars del Consell», que va celebrar-se el 20 de juny i que va comptar amb les intervencions de Manel López-Béjar, degà de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Pere Mercader, propietari i soci gestor de Veterinary Management Studies (VMS); Mireia Sabaté, coordinadora clínica de l’Hospital Clínic Veterinari de la UAB; Carme Muntané, fundadora de la Clínica Veterinària Sant Gervasi, i Judit Vives Puente, directora general de l’Hospital Veterinari de Catalunya. Va moderar la sessió Verónica Araunabeña, presidenta del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC).

La gestió, una «obligació»

«Hi ha una falta de cultura empresarial en el nostre sector; som veterinaris clínics, no gestors, i a la Facultat rebem molt poca formació sobre gestió empresarial». Així és com va obrir el debat la presidenta del Consell. Per al·lusions, el degà de Veterinària va explicar que el 5è curs inclou una assignatura sobre gestió, però «l’alumnat veu molt lluny gestionar una empresa i no s’hi impliquen prou» i va anunciar que «el nostre objectiu com a Facultat és revisar l’estructura de la matèria per enfocar-la més a la gestió de la clínica veterinària».

Les xifres revelen que probablement molts d’aquests futurs graduats acabaran al capdavant d’una clínica. «A Espanya», va explicar Mercader, «hi ha unes set mil clíniques i uns vint mil veterinaris que treballen en el sector de la clínica; d’aquests, la meitat són propietaris d’un negoci», per la qual cosa els veterinaris arriben a la gestió «per obligació, no per convicció». La raó és que «la veterinària és una professió vocacional, i els que obren una clínica no són inversors ni l’obren amb visió de rendibilitat; es conformen a dedicar-se al que els agrada i guanyar-se la vida raonablement bé», va reblar. Així, els propietaris d’aquests negocis acaben aprenent-ne «treballant», perquè «és un sector estable, en què hem anat fent i els números surten», segons la fundadora de la Clínica Veterinària Sant Gervasi, Carme Muntané.

La realitat en les grans estructures, però, és una altra. A mesura que l’estructura creix, la necessitat de gestionar tot aquest personal fa que la part de gestió i la figura dels coordinadors siguin fonamentals.

El repte de captar i retenir talent

La dificultat de captar talent i retenir-lo també va ser un dels punts clau que van discutir-se. Per al degà de Veterinària, «la societat està canviant, i ara mateix es dona més valor a la possibilitat de compaginar la vida personal amb la professional i tenir un bon ambient de treball i unes bones condicions que no temps enrere». En aquest sentit, per a Mireia Sabaté, «si els veterinaris no estan a gust a nivell de condicions, marxen a un altre lloc per veure si estan millor, sembla que facin el joc de les cadires». El problema és que, segons la coordinadora clínica de l’Hospital Clínic Veterinari de la UAB, «quan s’han mogut tres o quatre vegades i no han trobat les condicions que buscaven, això els genera molta frustració i acaben abandonant la professió».

Per a Mercader, la retenció del talent és un repte a què fan front, sobretot, les clíniques petites: «Les persones joves volen que a les empreses passin coses divertides, que hi hagi novetats, com que es comprin noves màquines, entrin nous companys per conèixer gent nova, i és a les estructures grans on passen més coses». Això, va concloure, «crea un dilema interessant per al propietari de la clínica a l’hora de triar el perfil a contractar: fitxo algú jove que es quedarà aquí dos o tres anys, i a qui hauré dedicat uns sis mesos a formar, o contracto algú en una altra etapa vital i amb menys ganes de canviar?».

El benestar emocional en la professió

La salut mental és l’altra gran xacra de la professió, que afecta tant els treballadors sènior com aquells que fan els primers passos en el mercat laboral. «A les noves generacions els transmetem sovint el missatge que quan comencin a treballar ho passaran fatal, i els estem condicionant; el missatge ha de ser un altre», va alertar López-Béjar. El degà va recordar el projecte encetat aquest 2024 amb la Fundació Galatea i que té l’objectiu de radiografiar el benestar emocional dels estudiants de Veterinària de la UAB i dissenyar una cartera de serveis per dotar-los de recursos i millorar la seva salut mental. «Dotar d’eines de caràcter preventiu als futurs professionals és molt necessari», va apuntar Mercader, i en aquesta línia Vives va assenyalar que «molts problemes de benestar emocional no els provoca només la feina, sinó la suma de factors, i com un mateix gestiona determinades situacions, tenint en compte que treballem en un sector amb situacions molt variables i exigents que son difícils de predir». Per a Sabaté, en canvi, el poc benestar emocional del col·lectiu va lligat a les condicions laborals: «No tot el pes ha de recaure en la gestió que pot fer el propi treballador; la base és millorar les condicions laborals».

Les grans corporacions, una amenaça o una oportunitat?

L’aparició de noves estructures com són les corporacions, que compren centres i en canvien la gestió, és «una evolució natural», segons Mercader, i, en molts casos, «han apujat el llistó tant quant a qualitat com apujant els preus». Es tracta de fons d’inversió, i, com va explicar Vives, a diferència dels negocis familiars, «les persones que les gestionen miren els números més a curt termini, per la qual cosa s’hi prenen decisions més dràstiques». Com a avantatges? Per a Muntané, que «ofereixen a les clíniques petites l’opció de derivar-hi els pacients per a determinats tractaments», i per a Sabaté que «proporcionen als veterinaris que hi treballen una formació continuada i estades en altres llocs».

Mútues: una relació més fàcil amb el client i millors seguiment dels animals

Les mútues per als animals, de la mateixa manera que per a les persones, posen a l’abast dels clients determinades proves i ajuden que se senti més recolzat. També faciliten la feina del veterinari, segons Mireia Sabaté: «S’eviten els conflictes amb els clients quan toca parlar de preus, i ens ajuden a fer la nostra feina sense patir per aquest motiu». A més, tal com comenta Judit Vives, «ajuden a fer un seguiment més continuat de l’animal i això fa que puguin detectar-se abans les patologies i s’estableixi una relació de més confiança entre el client i el veterinari».

Altres temes que van tractar-se en la sessió van ser la venda de medicaments. Espanya, Itàlia i Xipre són els únics països de la Unió Europea on les clíniques veterinàries no poden dispensar medicaments; només se’n permet la cessió, i sempre segons el que estableix el Reial Decret 666/2023, de 18 de juliol. En els països on sí poden dispensar-ne, la venda de medicaments reporta el 15% dels ingressos a una clínica veterinària petita. Sobre la reivindicació de bona part del col·lectiu de poder-los dispensar, Mercader va matisar: «La idea és que la venda de medicaments i productes sigui un complement, no que l’empresa en depengui, però amb aquest tema hi ha una ferida oberta», va afirmar, que va explicar que «la lògica del legislador és separar el poder de prescripció i de la venda perquè no se’n faci un mal ús».

Un altre dels temes importants que va abordar-se va ser l’IVA. Per a Judit Vives, que l’IVA dels serveis veterinaris sigui del 21% «està lligat a com ens valora la societat, i és una mostra clara que la professió veterinària no és al focus». Una afirmació d’acord amb el punt de vista del degà de Veterinària, per a qui «serveis dels veterinaris clínics són un bé de servei públic, i la relació de la mascota amb el tutor beneficia el benestar emocional de la societat i té, per tant, una funció de salut pública». I què podem fer per capgirar la situació? Un primer pas, per a López-Béjar, és que «aprendre a transmetre el missatge del bé per a la societat que suposa la relació dels propietaris amb les mascotes, i potser també canviar la manera com juguem les nostres cartes».