Peu de foto: Imma Puigcorbé és veterinària rural i ramadera (Font: X (@immaps)

Imma Puigcorbé és veterinària rural i ramadera. Resident a Begudà (la Garrotxa) és sobretot coneguda gràcies a les xarxes socials, en especial a X (abans Twitter) ―@immaps― i a instagram ―@immapuigcorbé― on atresora milers de seguidors amb qui comparteix el seu dia a dia i divulga com són les entranyes de la seva professió. Darrerament ha estat notícia: acaba de publicar el seu primer llibre Vaques. Història d’una veterinària rural (La Mandràgora, 2024), i ha comparegut en el monogràfic sobre la pagesia que s’ha celebrat al Parlament, en què ha intervingut com a representant de la Plataforma Pagesa.

Què et va portar a dedicar-te a la producció?

A casa meva són ramaders. De petitona, sempre he estat envoltada de vaques. I ja no sé si ho vaig triar o si ho portava a la sang. Jo sempre havia dit que volia ser pagesa o veterinària, tot i que és veritat que sempre he tingut aquest cuquet de voler curar els animals. Ha estat com molt vocacional: sempre que venia el veterinari a casa, ja de ben petita, anava al seu darrere i m’explicava el que feia. A la meva mare ja li deia que volia ser veterinària. I sempre he tingut clar que seria això.

Sou poques les dones que us dediqueu a producció, oi?

Sí. Tot i que cada vegada som més, perquè crec que ara prop del 90% dels estudiants de veterinària són dones. Evidentment, aquest percentatge fa que augmenti el número de dones que treballem al camp. Però, ara mateix, encara som minoritàries. La majoria de veterinaris de camp són homes.

I per què creus que passa, això?

Crec que perquè encara el camp és un lloc molt masculinitzat. El primer cop que entro en una granja, em veuen una noia petita i es pregunten: «Ostres, podràs fer el que fa un home a nivell físic?» Al final, sí que és veritat que hem de demostrar, com a mínim el primer cop, que valem, encara que sigui molt injust, però després ja està. Al final, tenim les mateixes capacitats, i, si no és a nivell de força, tenim més tècnica o podem fer servir aparells que ens faciliten la vida. I en cap cas ser dona en aquest sector de la veterinària rural és una inferioritat. És el mateix que fan els homes.

Penses que pot haver-hi un factor cultural, també?

Sí, jo crec que sí. Hi ha un tema cultural molt important. Això frena molt les noies: potser els agraden les vaques, però culturalment no està ben vist. És una feina més bruta que una clínica. Però, realment, si t’agrada, es pot dur a terme sense cap problema si ets una dona. Els estereotips hi són per trencar-los.

Els molt activa a les xarxes socials. Quin poder creus que té la comunicació per intentar canviar això?

A nivell de xarxes socials, l’avantatge és que el missatge arriba súper clar. No tenim ningú que retoqui el missatge. Podem expressar ben bé el que sentim i el que pensem. I això és un poder molt gran, perquè podem ajudar noies a decidir-se per tirar per aquest camí. Tot són prejudicis sense fonament. Ja veuran que, si ho proven, no té res de l’altre món.

A les noies que estudien Veterinària o que s’ho plantegen, quin consell els donaries?

Que escoltin molt el que volen elles. Que surtin al camp, vagin a fer pràctiques, que vegin si els agrada o no. La universitat està molt bé, amb la teòrica i tot, però no té res a veure amb el que al final és la vida d’un veterinari rural. Que si es volen dedicar a això, que s’ho estimin molt, perquè és una feina que de vegades no és gaire agraïda. I si no te l’estimes molt, acabes, de vegades, rendint-te.

Què és el que t’omple més de la teva feina?

Estar a fora, al camp, treballant, i els animals, les vaques, que m’agraden molt, evidentment, i també les persones. El món rural és molt acollidor: quan fas de veterinari, et conviden a entrar, a esmorzar. Al final, sé el que els passa a la família del ramader, ells a la meva, és com una amistat.

Per acabar, parla’ns del llibre que acabes de publicar.

El llibre es diu Vaques. Històries d’una veterinària rural. És un llibre que explica les peripècies dels veterinaris rurals, també en la figura de la dona. Les dificultats que ens trobem en el dia a dia, molts sentiments, emocions, dies que plores, dies que estàs molt orgullosa de la teva feina. Els vaquers i vaqueres, els veterinaris rurals…, les historietes que ens passen cada dia. M’hi he despullat una mica, és molt personal, hi explico les meves peripècies del dia a dia.

Puigcorbé amb el seu primer llibre (Font: X (@immaps))