Amb motiu del Dia Mundial de la Ràbia, analitzem els reptes a què fa front la ràbia, que causa la mort d’almenys 70.000 persones a l’any al món, i que podria solucionar-se amb una bona cobertura vacunal  de gossos i gats, principalment. N’analitzem l’estat de la qüestió i els principals reptes tant des del punt de vista global com espanyol i català.

Afecta el sistema nerviós i, un cop apareixen els símptomes clínics, és mortal en pràcticament tots els casos. Es tracta de la ràbia i, tot i que pot prevenir-se amb la vacunació dels gossos i gats, principalment ―les mossegades de gos causen el 99% dels contagis en persones―, encara està present en més de 150 països i territoris, la majoria d’Àsia i Àfrica, i provoca la mort d’almenys 70.000 persones a l’any, de les quals el 40% són nens i adolescents. Erradicar-la és un repte global i, en aquest sentit, l’any 2015 l’OMS, la FAO, l’OIE i l’Aliança Global per al Control de la Ràbia van unir-se sota la campanya «End of Rabies Now» amb una fita a l’horitzó: treballar per eliminar el 2030 totes les morts per ràbia transmesa a través d’una mossegada de gos. Per què encara no s’ha erradicat la ràbia? A quins reptes fan front els professionals de la veterinària en relació amb aquesta malaltia en la seva pràctica diària, així com des de la visió d’Una Sola Salut (One Health)? Quan està previst que la vacunació dels gossos sigui obligatòria a Catalunya, que juntament amb Galícia són les úniques comunitats autònomes on no ho és?

Ho analitzem parlant amb Rafael Laguens, president de l’Associació Mundial Veterinària (WVA); Rafael Serrano, president del Col·legi Oficial de Veterinaris de Melilla, i amb els ponents de la jornada que va organitzar el Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC) a la seva seu el 28 de setembre amb motiu del Dia Mundial de la Ràbia: Julio Benavides, director d’investigació en One Health a l’Institut de Recerca per al Desenvolupament de França; Núria Ribas, cap del Servei de Prevenció en Salut Animal del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACC); M. Àngels Calvo, catedràtica en Sanitat Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Jordi Manubens, veterinari clínic especialitzat en cardiologia. Va moderar la taula rodona Ricard Parés, president del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya (CCVC).

Un repte global

«És una llàstima que una malaltia que té solució encara causi la mort de tants milers de persones a l’any, moltes d’elles nens», afirma Laguens, que diu que aquest seria per a ell el titular, si n’hagués de triar un, que reflectís quin és l’estat actual de la malaltia al món. Preguntat sobre els motius pels quals la ràbia encara no estigui erradicada, el president de la WVA ho té clar: «La falta de consciència dels responsables polítics dels països on hi ha ràbia, que són països en desenvolupament, on els casos de ràbia en humans es produeixen en les zones més remotes i empobrides ». Per això, a Laguens li resulta difícil preveure si s’aconseguirà l’objectiu que l’any 2030 s’hagi erradicat la ràbia al món. «El que és important és aconseguir-ho. És una necessitat i una obligació per a tothom», diu. I perquè sigui així, «Les autoritats sanitàries dels països afectats i els seus responsables polítics haurien de prendre les mesures mínimes: primer, informar internacionalment dels casos de ràbia tant en animals com en persones; al mateix temps, cal que els esforços internacionals per cooperar amb aquests països i erradicar la malaltia es reforcin i segueixin endavant».

El problema és que la malaltia està «negligida, i les poblacions que la sofreixen són poblacions desplaçades», apunta Julio Benavides. La solució és senzilla: «es vacuna el gos i s’acaba la ràbia», diu, en una picada d’ullet que fa al·lusió al refrany en castellà «Muerto el perro, se acabó la rabia». La ràbia en els animals silvestres, però, és molt difícil de prevenir i controlar, i la qüestió és que «animals salvatges com ratpenats o guineus són reservoris del virus de la ràbia, i s’estan observant contagis d’aquests animals cap a gossos i gats en llocs on la vacunació no és obligatòria». Així, insisteix Benavides, «La ràbia és un problema mundial, i quan deixa de vacunar-se reapareix pels reservoris en animals salvatges i pels moviments de persones i animals».

La ràbia a Espanya

A Espanya, els casos de ràbia són molt excepcionals, a excepció de Ceuta i Melilla, en trobar-se al continent africà. «Estem en un continent on les fronteres són molt permeables i on és molt difícil establir uns controls de la malaltia», comenta Rafael Serrano, president del Col·legi de Veterinaris de Melilla, que apunta que «la mesura de control que s’ha dut a terme fins ara és el control passiu mitjançant la vacunació dels animals». Des del 1983, a Melilla hi ha hagut 131 casos de ràbia en animals: dos cavalls, tres gats, una guineu i, la resta, gossos. És una malaltia que els professionals sanitaris d’aquest territori tenen molt interioritzada, per la qual cosa «quan una persona va al metge per una mossegada de gos, el metge automàticament n’informa a la Conselleria de Benestar i Sanitat, i aquesta intenta localitzar el gos i sotmetre’l a observació per si tingués ràbia». Això, en canvi, segons afirma Serrano, no passa a Barcelona o a Catalunya, perquè «no tenen el diagnòstic de la ràbia interioritzat».

Catalunya: la vacunació obligatòria, aviat

L’afirmació de Serrano la corrobora Jordi Manubens: «Des de la meva experiència, a Catalunya, els veterinaris clínics no estem preparats per a un diagnòstic de ràbia: no només no sabem com diagnosticar-la, sinó que desconeixem com caldria procedir si se’n detectés un cas». Si els professionals sanitaris catalans no tenen interioritzada la malaltia és perquè no n’hi ha casos, però que «ara no hi hagi una malaltia no vol dir que no la puguem tenir demà», alerta M. Àngels Calvo, per a qui «la ràbia caldria considerar-la i abordar-la dins del concepte de One Health». La malaltia, doncs segueix sent una amenaça al nostre país. En un món globalitzat com el nostre, la circulació de persones i animals és una realitat, i «potser no es té present que hi ha una ruta regular per mar des d’Algèria fins a Alacant», recorda el president del Col·legi de Veterinaris de Melilla, Rafael Serrano.

Davant d’aquesta situació, «la clau és la vacunació obligatòria», va recordar Ricard Parés, president del CCVC, organisme que fa anys que la reclama. I no només com a mètode de profilaxi, sinó també perquè «si es fa anualment, per exemple, crearà el costum que cada any l’animal passi per una clínica veterinària; de la mateixa manera que els animals de producció passen per controls sanitaris, els de companyia també ho haurien de fer», segons Calvo. A diferència de les altres comunitats autònomes, a Galícia i a Catalunya, la vacuna de la ràbia és voluntària. Al nostre país, només el 12% dels animals de companyia estan vacunats (dades del 2022). I, per molt que els veterinaris en recomanin la vacunació, «si darrere no hi ha les institucions públiques, molta gent acaba pensant que l’interès del veterinari és fer negoci», assenyala Manubens, que demana a les institucions que ajudin a «projectar la imatge que els veterinaris contribuïm que les malalties dels animals no passin a les persones».

Que la vacuna sigui voluntària a Catalunya té els dies comptats. La Generalitat ha començat a treballar en un Decret que farà obligatòria la vacuna, tal com va anunciar Núria Ribas. La nova norma establirà una proposta «força lògica»: la vacunació serà obligatòria en els gossos i els gats i fures que tenen accés a l’exterior, i voluntària en els gats i les fures que viuen als interiors i no tenen contacte amb l’exterior. Davant la inquietud del sector veterinari perquè la vacunació no sigui obligatòria, el discurs de Ribas és tranquil·litzador: «que el Decret no estigui publicat, no vol dir que estiguem desprotegits; si hi ha una emergència, tenim les eines per actuar urgentment i establir com a obligatòria la vacunació durant un període determinat». A més, Ribas va recordar que la ràbia és una malaltia de declaració obligatòria i que davant de qualsevol sospita cal notificar-ho urgentment al DACC i els Serveis Veterinaris Oficials actuaran en conseqüència aplicant els protocols oficials establerts.