Ve de pagès. Natural de la Plana de Vic, a casa eren ramaders: primer, de gallines; després, de vedells i, més tard, de porcs. Des de sempre, va tenir clar que volia ser veterinària de porcí, i és el que ha fet en els seus 27 anys de carrera professional. La seva primera feina va ser a l’ empresa del sector Promocions Veterinàries, de Vic, on va estar vuit anys; després, va fer una estada de sis mesos en una assessoria del Brasil i, quan va tornar a Catalunya, va decidir treballar de veterinària independent col·laborant amb el també veterinari Agustí Camprodon Ylla.

Sou gaires les dones veterinàries que us dediqueu al porcí?

De la meva edat, és a dir, de 45 anys en amunt, no gaires. Suposo que perquè és una feina molt sacrificada i que et condiciona molt. En el meu cas, no tinc fills. Ara bé, les coses estan canviant. Si vas ara a la Facultat veuràs que més  del vuitanta per cent dels alumnes són noies. I això ja es reflecteix als congressos, on hi ha paritat de gènere.

O sigui que, gràcies a les ràtios, ja veus que hi ha un canvi.

Sí, hi ha un canvi total.

Ets d’una altra generació. Les teves companyes de promoció van plantejar-se dedicar-se al porcí, com vas fer tu?

Quan vaig acabar la carrera, van ser unes quantes les que van començar a treballar amb porcí, però d’aquestes, moltes han canviat de sector. Han fet oposicions, moltes han anat cap a l’ensenyament, i d’altres segueixen en l’àmbit de la veterinària però es dediquen a la ciència i la tecnologia dels aliments o treballen en un escorxador. Han triat àmbits de treball en què tens un horari i tens els caps de setmana lliures i l’opció de fer jornada intensiva.

Els temps estan canviant. Creus que això canviarà, també?

Sí, cada cop més s’estila en moltes empreses oferir jornada intensiva perquè pugui compaginar-se la vida familiar amb la professional, perquè, si no, no trobaran gent que hi vulgui treballar. Això ha començat a passar relativament fa poc, pel fet de poder conciliar la vida professional i la vida laboral.

En el teu cas, quina és la teva jornada laboral?

Començo a un o dos quarts de set del matí, i arribo a casa cap a les set o cap a quarts de vuit. El meu cas és particular, però; soc freelance i puc permetre’m aquests horaris perquè no tinc una canalla que m’esperi a casa.

Has renunciat a alguna cosa com a dona per poder treballar en el que treballes?

Jo sempre he dit que no volia fills, i no m’he estat de res. I la meva passió és la feina. Però sí que tinc amigues que han renunciat a fer aquest tipus de feina.

Són pocs els graduats en veterinària que decideixen treballar en producció.

D’alguna manera, les facultats haurien de fer alguna cosa per afavorir l’entrada als estudis als joves que tinguin vocació per treballar en granges.

Per acabar, en els teus prop de trenta anys de professió, com ha evolucionat?

La veterinària és una feina com qualsevol altra, però ha de ser vocacional perquè requereix molta dedicació i molt d’esforç. Malauradament, ara hem de fer front a molta paperassa, firmant llibres de registre…, i això  ocupa molt temps. Als que ens agrada la nostra professió i volem estar en contacte amb l’animal, tota aquesta burocràcia fa que una professió que era vocacional es desvirtuï. Estem en un país on només legislem, i això és molt desmotivador.