Entrevistem Maria dels Àngels Calvo pocs dies abans que se sàpiga que és la guanyadora del premi a la dona més influent de l’any en l’àmbit de la Salut Animal i Veterinària d’Espanya el 2024, convocat per la revista Animal’s Health. «Passi el que passi, el premi ja l’he rebut: m’han arribat missatges tan bonics i d’arreu del món…! La satisfacció és increïble», afirma, contenta.

Nascuda a Barcelona el 1953, Calvo és llicenciada i doctora en Farmàcia per la Universitat de Barcelona (UB) i llicenciada i doctora en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Especialista en microbiologia i parasitologia, ja estat catedràtica de Sanitat Animal des del 1985 a la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de què ha estat vicedegana i degana. Va complir els setanta anys l’estiu passat i, des de llavors, és catedràtica emèrita de la UAB. A la Facultat de Veterinària, hi conserva el seu grup de recerca i el despatx, i segueix col·laborant en el màster de One Health.

Tot i la nova condició de catedràtica emèrita, Calvo segueix tan activa com sempre. «M’hauria agradat viure les vides d’una en una, perquè com que en tinc 300 alhora, no en puc acabar de disfrutar cap», afirma. I bona part del temps el dedica a les acadèmies catalanes: és vicesecretària de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, secretària de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i, des de fa pocs mesos, presidenta de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya.

Sempre vas estar a la UAB?

No, vaig fer Farmàcia, primer, a la UB. Del 1970 al 1975. Quan vaig acabar la carrera, jo tenia molt clar que volia estar a la universitat. A casa, els havia dit que volia ser mestra, però m’havien dit que no, que fes una carrera universitària, perquè Magisteri llavors no ho era. Vaig dir que faria Medicina, i em van dir que no perquè acabaria sent la metgessa de la família, i això sempre porta maldecaps. Llavors, van proposar-me que fes Farmàcia, perquè tenia una part científica important i també molta relació amb les persones, i perquè em permetria tenir una família i organitzar-me els horaris per conciliar. Vaig dir que d’acord, que faria Farmàcia, però amb la condició que mai posaria una farmàcia, sinó que em quedaria a la universitat i em dedicaria a la docència. En acabar, vaig passar una època com a professora de la Facultat de Veterinària de la UCM, on vaig conèixer el món de la veterinària. Llavors no sospitava que, al cap de dos anys em dirien: «Muntem una facultat a Barcelona, vols venir cap aquí?».

Quin any era?

La Facultat de Veterinària de la UAB va néixer el 1982. La Microbiologia era una assignatura de segon, de manera que vaig incorporar-m’hi com a professora el 1983. També em van nomenar vicedegana.

Al cap de poc, et van nomenar degana, oi?

Sí. El 1984, el Dr. Puchal, que era el degà, va dir que plegava. Els que estàvem a la Facultat vam dir que per què no ens plantejàvem ser degans algú de la casa perquè no ens portessin algú de fora. Jo vaig dir que sí. El doctor Joan Guinovart i jo vam anar a veure el rector, i ens va dir que sí, amb una sola condició: que els dos fóssim del mateix equip, fos qui fos el degà. Quan vam sortir del despatx, i me’n recordaré sempre, el doctor Guinovart em va dir: «Jo creo més anticossos que tu; val més que siguis tu la degana». Jo li vaig dir que d’acord, amb la condició que ell fos el vicedegà d’Economia, perquè era una persona capaç de treure diners de sota les pedres. Vaig ser degana dos o tres anys, i la veritat és que va ser una època molt complicada, molt difícil, perquè aquí no hi havia res, però també va ser molt interessant.

Era «normal» que una dona fos degana d’una Facultat?

No! Vaig ser la primera degana de les facultats de Veterinària de l’Estat espanyol. En aquell moment, jo encara no era veterinària i això ho feia complicat. És clar, treu-me uns quants anys, sense ser veterinària, havent-hi grans veterinaris com hi havia a Catalunya…, va ser dur. Però, al final, no els va quedar més remei que acceptar-ho i vam tirar endavant. De fet, la casa es va fer. Vaig visitar diverses facultats de fora per veure com eren. La Facultat ja estava planificada, llavors, però hi havia algunes coses que s’havien de canviar. Llavors, va venir el moment de la busca i captura del professorat. Ves-te’n a Saragossa: «Nois, qui vol venir?». Ves-te’n a Madrid: «Nois, qui vol venir?». Divertit. O sigui, divertit no…, però una experiència bonica, molt interessant.

I quan vas deixar de ser degana, la Facultat ja estava llesta?

Encara no estava inaugurada, però sí tota encaminada. Mentrestant, estàvem rellogats a la Facultat de Ciències. Com a curiositat, recordo les visites d’obra, que eren divertidíssimes. Els arquitectes que van fer la Facultat havien treballat molt a Sudamèrica, sobretot a Brasília, i per això la Facultat és molt creativa. La forma que té està buscada expressament. Quan vens en tren, la veus que va sortint de la terra. És una serp. A mesura que el tren avança, la Facultat va creixent. Per altra banda, al centre, quan vas de la part on és el restaurant cap a la part de la biblioteca, hi ha un ull central; allò era el diamant.

Abans has comentat que, quan van nomenar-te degana, no eres veterinària, però al teu currículum hi diu que ets llicenciada i doctora en Veterinària.

Va arribar un moment que vaig decidir que havia de ser veterinària perquè volia tenir el mateix llenguatge que els meus alumnes. I no volia tenir problemes amb ningú pel fet de no ser veterinària. Com a degana, no podia estudiar a la Facultat de la UAB, i per això me’n vaig anar a la Complutense. Vaig fer-hi la llicenciatura i, ja que hi era, vaig fer-hi el doctorat. Recordo que, el dia de la defensa de la tesi, un dels membres del tribunal em va dir una cosa que sempre recordo amb molt de carinyo: «La Veterinaria siempre estará en deuda con usted.» «¿Sí?», li vaig dir. I va respondre: «Sí, porque usted podria haver hecho el doctorado sin ser llicenciada en Veterinaria, pero quiso ser veterinaria.» Com a recompensa, em va regalar una moneda d’or. M’han passat coses a la vida totalment inusuals.

Parlem ara de One Health.

És un concepte de què ja parlaven els grecs. Tenim llibres on expliquen que els canvis ambientals implicaven problemes en la salut que afectaven tant l’home com els animals. Això és One Health. Tot això acaba evolucionant, i els que porten la veu cantant sobre aquest tema són els veterinaris. En el que portem de segle, el concepte ha entrat amb una empenta importantíssima. Per mi, aquest enfocament és la gran solució a poder afrontar els problemes reals. Si parlem de globalització, què millor que totes les professions sanitàries, amb el suport d’altres que no són sanitàries però són molt necessàries, puguem arribar a entendre que la salut la conformen moltes coses. Per mi, no deixa de ser una excusa perquè metges, veterinaris, biòlegs, gent que es dedica al medi ambient, i matemàtics, estadístics, etc. ens ajuntem perquè la salut sigui el que ha de ser.

Se’n parlava poc, fins a la pandèmia de la COVID-19.

Just se’n començava a parlar llavors. Que hi hagi hagut el problema de la COVID ha determinat que comencéssim a adonar-nos que necessitem els uns dels altres. És cert que la COVID va ser un gran moment per a la visibilitat als veterinaris, però la pena és que no ho vam saber aprofitar prou. A nivell personal ens trucàvem però a nivell de professió, no.

I com podem abordar el One Health des de les diferents professions?

El metge té molts coneixements, però també té mancances. El farmacèutic, també, per exemple amb els medicaments veterinaris. Estic parlant amb el Col·legi de Farmacèutics per veure si muntem alguna cosa conjunta, i que en una mateixa taula hi hagi veterinaris i farmacèutics i que ens expliquem els problemes que tenim. En el tema dels medicaments, qui els dispensa, la resistència als antibiòtics, tot això és One Health. Als Farmacèutics, jo els comentava que en aquest tema tenen una gran oportunitat perquè el farmacèutic podrà tenir un mercat més ampli de dispensació. No podem confondre mai que una cosa és qui té dret a receptar, i l’altra qui és el que té obligació de dispensar. Si tenim aquestes coses clares, no hi ha d’haver problema perquè per llei qui recepta és el metge o el veterinari, i qui dispensa és el farmacèutic. Com a farmacèutics no rebem informació de quin medicament rep el gat o el gos. Jo el que faria és pensar un sistema dins de cada col·legi professional perquè hi hagi un organisme comú en què farmacèutics i veterinaris puguin dialogar fàcilment. One Health és la capacitat de transmetre’ns aquesta informació.

I des dels col·legis, què pot fer-se?

S’hauria de plantejar que, a lo millor, a nivell de docència hi hauria d’haver alguna assignatura adreçada a aquest tema. Seria bo que hi haguessin cursos d’especialització. Que el farmacèutic que està a la muntanya, ha de saber què pot donar a les vaques.

A quines amenaces fem front des del punt de vista del One Health?

El gran problema que tenim és que la previsió no és el fort de la nostra societat. Si algú té impregnat a l’ADN què és prevenir, és el veterinari; un veterinari no tindrà mai una granja malament, per exemple. A humana no podem fer una buidada. Però sí que hem de tenir molt clar que cal previsió. Una cosa que va fer molt mal en el seu moment i que ara ens en tornarà a fer, i ho dic amb totes les lletres, són les retallades. Què retalles? Allò que en principi no et fa falta. Material com els EPIs. Com pot ser que arribéssim al punt que vam arribar, i que encara cuegin històries de gent que s’ha fet milionària amb aquest tema? Com pot ser? Si no haguéssim deixat de fer cas a la iaia, no hauríem arribat on vam arribar. Perquè jo quan era petita, una de les coses que ens deien a casa sempre i que tinc molt ficat al moll dels ossos era: «Renta’t les mans quan entris i surtis, abans de menjar, quan toquis no sé què, quan facis no sé quantos…» Jo arribava a casa i tota la vida m’he canviat de sabates. La roba que portes per casa no és la roba que portes al carrer. Si tot això ho haguéssim intentat mantenir… Quan estossegues, no ho facis directament a la cara d’algú. Ha arribat un moment que les normes bàsiques de civisme s’han perdut. És molt trist haver-les de recordar.

Dos altres temes són la seguretat alimentària (tant la part microbiològica, com també què hem de menjar i amb quina qualitat) i la resistència als antibiòtics.

Per acabar, recentment t’han nomenat nova presidenta de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya. Com afrontes el repte?

Tinc la sort de tenir un molt bon equip. Continuem bastants dels que érem fins ara; s’han canviat els barrets però no s’han canviat les persones, i ha funcionat sempre molt bé. Crec que tant amb el Col·legi de Veterinaris de Barcelona (COVB) com amb el Consell, de què, a més, soc portaveu de la Comissió One Health, podrem fer moltes coses junts.