Catedràtic de Patologia Veterinària a la Universitat Autònoma de Barcelona, Mariano Domingo és veterinari i doctor en Medicina Veterinària i compta amb una àmplia trajectòria en la investigació de malalties infeccioses en animals, especialment en sanitat porcina i malalties zoonòtiques com la tuberculosi bovina. Ha estat director de l’IRTA-CReSA i és membre del European College of Veterinary Pathologists (ECVP). Ha publicat nombrosos estudis en revistes científiques internacionals i ha col·laborat en projectes de recerca aplicada en salut animal i seguretat alimentària.

Per què és necessari parlar de tuberculosi bovina a Catalunya, que l’any 2023 va ser declarada lliure de la malaltia?

És necessari parlar-ne perquè és una situació d’equilibri. Que Catalunya fos declarada oficialment lliure de tuberculosi bovina vol dir que tenim una prevalença de la malaltia en bovins molt baixa. No vol dir que estigui erradicada del món animal, ni de l’ambient. Hi ha algunes fonts a través de les quals ens reapareix la tuberculosi en els ramats de boví, i per això hem de seguir treballant perquè la malaltia no repunti o no es presenti en una intensitat que ens faci trontollar aquest estat oficialment lliure de tuberculosi.

Com es controla la malaltia? Com es fa la vigilància?

Tècnicament, la vigilància de la tuberculosi té dos components. Un és la vigilància activa, en la qual es va als ramats a cercar la malaltia; s’hi fan tècniques de diagnòstic consistents en tests in vivo en els animals, amb una periodicitat d’un o dos anys. Si un animal dona positiu, salta l’alerta i cal confirmar que sigui així i no un fals positiu. Que sigui una vigilància activa significa que tots els ramats d’un país passen per aquesta cerca de la malaltia amb una determinada periodicitat.

L’altra és la vigilància passiva, i és la que es fa, per exemple, quan es fa una inspecció en un escorxador i es detecten lesions compatibles amb la malaltia. O quan s’analitzen mostres d’animals salvatges. A partir d’aquestes mostres, fem un treball diagnòstic per confirmar o descartar la malaltia.

Al principi de l’entrevista comentàvem que el fet que Catalunya es declarés lliure de tuberculosi bovina no vol dir que la malaltia hagi estat erradicada. Recentment, s’han detectat tres focus de tuberculosi bovina entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, i un altre en una explotació de cabres del Pallars Jussà. Entra dins la normalitat que puguin produir-se brots com aquests?

Entra dins de la normalitat que en un país o una zona oficialment lliure de tuberculosi es produeixin brots, i per dues raons. La primera és que, per extensió, des d’altres espècies salvatges que són reservoris, o des d’altres espècies domèstiques que puguin albergar la infecció. I les dues coses són possibles.

I et diré més: això passa a tots els països del nostre entorn i a tots els països que tenen la qualificació d’oficialment lliures de la malaltia. Passa a França, a Alemanya, a Àustria i molts més. Passa a tots els països que han arribat a aquesta situació d’oficialment lliure perquè és, no diré impossible, però sí molt difícil erradicar totalment la malaltia. Ho poden fer alguns països nòrdics perquè tenen una situació epidemiològica en la qual no hi ha gaires reservoris salvatges, o aquests reservoris no tenen gaire densitat; tenen molt poques granges, tenen poc ramat extensiu… En general, però, als països europeus, majoritàriament als del centre i el sud d’Europa, quan arriben a la situació de ser oficialment lliures de la malaltia vol dir que la malaltia hi té molt poca prevalença i que la tenen molt ben controlada. Això no t’assegura, però, que no tindràs mai més la infecció en els ramats. Per tant, per mi, el que ha passat és normal. El que s’ha de vigilar és que aquesta normalitat no pugi de grau i es converteixi en un problema.

Aquí a Catalunya, quines són les principals vies de transmissió als ramats?

Hi ha dues vies principals. Una és a través de bovins nous que s’incorporen a una granja i que, tot i haver-se controlat bé, no s’ha detectat que estigués infectat. A les persones que no treballen en aquest camp els costa d’entendre que un animal tingui una tuberculosi latent. Tot i estar bé, i estar totalment sans, a l’interior del seu cos tenen un micobacteri que en algun moment es reactiva. Es reactiva la infecció, i s’obre un focus que pot haver estat en silenci potser cinc o sis anys. Molta gent pot preguntar-se: I què ha passat, que no s’ha detectat? Doncs és possible que no s’hagi detectat. I passa, passa a tots els països.

L’altra via de transmissió és la via directa o indirecta a través d’altres reservoris. Aquests altres reservoris poden ser animals salvatges que estan infectats, i que comparteixen punts d’aigua o de menjar amb animals que estan sans.

Pot suposar un problema per a la salut pública i la seguretat alimentària la tuberculosi bovina?

Sí, la resposta és que sí, però cal valorar bé la magnitud d’aquest problema. Avui dia, en la situació actual de control intens de la malaltia tuberculosa en els animals, el risc que es transmeti dels animals a les persones és bastant baix. I és bastant baix perquè l’aliment que transmetia la infecció, que era la llet crua, actualment està majoritàriament tractada. Sí que la llet crua pot seguir sent una via de transmissió. És una via, però, bastant controlada a dia d’avui. Pel que fa a la carn, no representa cap risc. Històricament, s’ha comprovat que no representa un risc consumir carn d’un animal positiu de tuberculosi.

Dit això, moltes de les transmissions de micobacteris patògens dels animals cap als humans es produeix per proximitat. Potser no en el 100% dels casos, però sí en la majoria, la tuberculosi zoonòtica és quasi una malaltia professional, en el sentit que les persones que se n’infecten són ramaders, treballadors de granges i d’escorxadors, i veterinaris. Avui en dia, representen menys del 2% dels casos, però fa anys, a finals del segle XIX i a principis del XX, el 20% de les tuberculosis provenien dels bovins perquè no es tractava la llet i no se sabia que era el vector de la malaltia.

Probablement, la majoria de la ciutadania no hagi sentit a parlar de la tuberculosi bovina, sinó de la que afecta els humans. Quina és la diferència entre l’una i l’altra?

En l’origen de la malaltia tuberculosa, i parlem de finals del segle XIX, no se sabia si eren el mateix. Avui sabem que les provoquen dos bacteris diferents, si bé s’ha de dir que les diferències són mínimes. El Mycobacterium bovis o el Mycobacterium caprae són les dues espècies que afecten habitualment els animals. Els humans estan infectats pel Mycobacterium tuberculosis.

La problemàtica zoonòtica deriva del fet que els micobacteris animals, el Mycobacterium bovis i el caprae, es transmeten fàcilment als humans i moltes vegades la malaltia és indistingible de la tuberculosi provocada pel micobacteri humà.

Parlem, per acabar, de la recerca. Quines són les línies de recerca principals actualment en tuberculosi bovina?

HI ha diversos àmbits en què cal més recerca. Un d’aquests és la generació de noves tècniques de diagnòstic que siguin suficientment sensibles i que siguin més específiques; és a dir, que no s’equivoquin i donin un positiu quan l’animal és un negatiu. És un problema que tenim ara. És un problema típic d’un país o d’una zona amb molt poca tuberculosi, on quan tens un positiu perquè falla la tècnica, tens un problema.

L’altra línia de recerca consisteix a prevenir la tuberculosi treballant amb altres espècies; concretament, amb la vacunació. Estem treballant en models de vacunació per controlar la malaltia, que sí que està sota control en el boví, però no en altres espècies. Hem de treballar perquè no hi ha eines de control prou bones, ni programes suficientment eficaços. De cara a la vigilància, cal continuar monitorant la situació en animals salvatges. El final de la tuberculosi animal arribarà en el moment que tinguem eines per contraatacar i reduir la presència de la malaltia en les espècies salvatges sense que calgui reduir la quantitat d’animals salvatges. Cal tenir eines per vacunar els animals salvatges.