Doctora en Veterinària i especialista europea en Patologia Veterinària (ECVP) i en Avicultura (ECVPS), Natàlia Majó és professora de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i directora del Centre de Recerca en Sanitat Animal de l’IRTA (IRTA-CReSA). També és membre de la Comissió One Health del Consell.

Com has viscut el fet de ser dona?

No he estat mai conscient que el fet de ser dona m’anés en contra. Potser perquè a casa meva som un germà i tres germanes i ens han educat a tots tres iguals i ens han donat les eines perquè progresséssim de la mateixa manera. També, perquè he viscut en l’entorn universitari, on hi ha molta igualtat, i no m’he sentit mai discriminada. Pel que fa al món avícola, que és on sempre he treballat, tot i ser molt masculí, sempre m’ha acollit molt bé; sempre m’hi he sentit molt a gust i mai hi he tingut cap problema.

Ets mare de tres fills. Com has combinat la faceta de mare amb la de professora i investigadora?

Quan vaig ser mare, vaig decidir que volia seguir treballant. Per sort, treballant a la universitat tenia flexibilitat d’horaris, i el fet de tenir un bon sou m’ha permès tenir sempre ajuda a casa. Sense aquesta ajuda no ho hauria pogut fer. Van ser anys molt intensos, això sí: feia classes, feia recerca…, i entre els 30 i els 40 són els anys que t’has de posicionar en la recerca, has de viatjar, etc. Recordo anar a l’escola dels meus fills quan el meu fill tenia 4 o 5 anys, i que la mestra em digués: «Has estat fora aquesta setmana, oi? Ja ho hem vist, que el nano no estava gaire fi». El que fas té un impacte, i de vegades no te n’adones prou. Jo he anat convivint amb això, i hi ha gent que no pot o que ho viu diferent. És el que fa que no et proposis ser degana o directora de no sé què fins que tens una estabilitat familiar, en el sentit de tenir uns fills grans que ja no et necessiten tant. Ara, els meus fills ja són grans, professionalment estic contenta i ho vivim de forma harmònica.

Per tant, no ha estat fins que has tingut els fills grans que vas veure’t amb cor d’assumir la direcció de l’IRTA-CReSA?

No ben bé. És clar que el fet que ja siguin grans ho ha fet més fàcil, però en el meu cas també hi va tenir a veure el punt concret de la vida en què estava. Fa deu anys, quan Quim Segalés va deixar la direcció de l’IRTA-CReSA em va proposar rellevar-lo, però vaig dir que no. Per mi, hauria estat difícil per moltes coses, no només per la família, sinó per com estava mentalment.

Arribar a un càrrec de responsabilitat com aquest era alguna cosa que t’havies proposat des de sempre?

No, no m’he plantejat mai res. Sempre he estat molt feliç amb el que tenia. M’he anat plantejant reptes i, si volia, els entomava; si no, no. No em considero una persona ambiciosa, però m’agraden els reptes i m’agrada molt construir coses. M’agrada el tracte amb la gent, ajudar a créixer les persones i veure com evolucionen; siguin estudiants, siguin investigadors, o tècnics. He vist que això m’agrada molt.

Trobes diferències entre la forma de manar d’un home i d’una dona?

Tinc la sensació que a les dones ens costa més guanyar-nos l’autoritat que no pas a un home, i que en els homes s’hi confia molt més ràpidament. Fora d’això, la diferència que he detectat també entre homes i dones és l’ambició; crec que hi ha molts més homes ambiciosos que no pas dones, i que les dones ens autoexigim molt més. Això és una de les raons que expliquen que en els càrrecs directius hi hagi menys dones.

Cada dia tractes amb dones de totes les edats. Com pugen les joves?

Ara, jo crec que la majoria de la gent jove el tema del gènere té claríssim que no ha de ser un impediment, ni molt menys.

Diuen que la clau són els referents.

El context familiar marca molt. Ma mare és una dona molt potent, i gràcies a aquest referent mai m’he plantejat que no pugui arribar a algun lloc pel fet de ser dona. I està clar que jo marcaré els meus fills. L’entorn on et cries i creixes professionalment són els que et marquen.