Parlem amb Diana Barenblit i Natàlia Comalrena de Sobregrau, psicòlogues col·laboradores de la Fundació Galatea, que recentment van oferir el seminari «Competència emocional i benestar a la feina», organitzat pel Consell

«Els professionals de la salut hem estat educats i formats per a la cura de l’altre, no pas per a l’autocura, i prevenir el malestar emocional, l’estrès i els trastorns mentals en el col·lectiu veterinari no només afecta la pròpia salut i el benestar i la qualitat de la feina, sinó que és un compromís cap a la sostenibilitat de la pròpia professió». Ho afirma el psicòleg Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, una fundació que treballa per a la salut mental dels professionals de la salut i amb què el Consell col·labora des del 2022 en el marc del programa Assís. És en el marc d’aquesta col·laboració, i amb l’objectiu de dotar els veterinaris de competències i habilitats per gestionar les seves emocions i, per tant, d’eines d’autocura per al seu benestar emocional, que entre finals d’octubre i principis de novembre el CCVC va oferir als col·legiats el seminari «Competència emocional i benestar a la feina». N’analitzem els punts clau amb les docents del seminari, les psicòlogues Diana Barenblit i Natàlia Comalrena de Sobregrau, que col·laboren amb la Fundació Galatea, així com amb dues de les persones que hi van participar.

L’Ariadna Garcia és veterinària clínica de petits animals i el que va motivar-la a apuntar-se al seminari és que «de vegades, en la nostra feina, assumim molta càrrega emocional de les persones que arriben a consulta, i no sabem gestionar-la i acabem desbordats, sobrecarregats emocionalment». Parlar de les emocions bàsiques i entendre quines funcions tenen és un dels primers punts que s’aborden en el seminari; tot seguit, les terapeutes plantegen com regular-les mitjançant l’autoregulació i la coregulació (és a dir, gràcies al vincle amb els altres). «El seminari m’ha servit per reconèixer emocions que no sabia catalogar, i per ser conscient que una manera d’avançar en l’autocura és saber detectar i reconèixer què et passa», afirma l’Ariadna, que, en aquest sentit, valora molt positivament les eines que li ha proporcionat el seminari, així com «per evitar que les coses que no podem controlar ens afectin».

Prendre distància i no sobreempatitzar

Aquestes eines són les anomenades habilitats d’autoregulació emocional. «En la formació parlem de l’empatia, i posem molt èmfasi en que no és posar-se en la pell de l’altre, ni en el lloc de l’altre, sinó que es tracta d’arribar a una comprensió racional i emocional del que pensa i sent l’altre en funció de les seves circumstàncies», apunten Barenblit i Comalrena de Sobregrau. Per establir un vincle empàtic del veterinari amb el client i el pacient, les terapeutes consideren que «cal mantenir una distància amb el client per no sobreempatitzar»; i no parlen d’una distància des de la fredor, sinó de «prendre perspectiva per comprendre les emocions de l’altra persona i poder-la acompanyar i sostenir, però tenint en compte les seves característiques i sense fer-nos nostre el el seu conflicte».

La M.F. treballa fent auditories per a la indústria alimentària, i, de vegades, quan troba alguna irregularitat, es produeixen moments de tensió. Va apuntar-se al seminari a la recerca d’eines per fer-hi front. El que la M.F. s’endú del seminari és «com d’important és prendre distància i, a partir d’aquí, actuar». I explica: «En el meu cas, el que passa és que m’enfronto a persones que no compleixen la normativa, i són ells els que estan fent alguna cosa malament, no jo; ara puc entendre que estiguin enfadats, però no amb mi, sinó amb el rol que exerceixo.»

Els límits són protecció, no prohibició

«Els límits ens regulen; es relacionen molt amb la prohibició però, en realitat, són una protecció: un semàfor, la barana d’una terrassa o la corretja d’un gos són límits, però, al mateix temps, són proteccions. Els límits ens donen seguretat i ens regulen emocionalment perquè ens permeten saber fins on arribem, què podem oferir a l’altre, i què esperem dels altres», comenten Barenblit i Comalrena de Sobregrau. Ara bé, tal com diuen les col·laboradores de la Fundació Galatea, posar-los no és tan fàcil: «Cal connectar amb les pròpies necessitats, i amb la pròpia capacitat laboral i emocional, i sovint no ho fem per por a decebre, per por al rebuig, per la por de perdre una oportunitat…».

Deixar-se ajudar

Hem començat aquest article amb una cita del psicòleg i director de la Fundació Galatea, Toni Calvo, en què afirma que els professionals de la salut han estat educats i formats per prendre cura dels altres, però no d’ells mateixos. Ens permetem demanar ajuda? Molt sovint, no, i els motius són, segons Barenblit i Comalrena de Sobregrau, «la falta de confiança, la vergonya, sentir que molestem, l’orgull, que alguns se sentin més còmodes cuidant que demanant ser cuidats, o que sovint esperem l’ajuda sense demanar-la». És una reflexió que també fa l’Ariadna: «De vegades no expliquem que necessitem ajuda perquè ens fa vergonya, però ens hauria d’importar poc el que pensin els altres i pensar més en el que pensem de nosaltres mateixos». En aquest sentit, per a ella, «comunicar-ho, el simple fet de dir-ho, d’expressar-ho, ja és un pes que et treus de sobre i un primer pas per avançar».

El valor terapèutic de compartir

Per a les psicòlogues, un dels valors més importants de seminaris com aquest és donar la possibilitat de compartir experiències emocions en un espai confiable. «Persones diverses, de llocs diferents, que no es coneixen, acaben trobant moltes problemàtiques i preocupacions i inquietuds en comú, i només per això i que s’adonin que no són les úniques que sofreixen per algun motiu ja té un valor terapèutic», diuen.